BLOG

Després de més d'un any de pandèmia, immersos en un mar de desesperança, sortejant onades de contagis i patint les amb-seqüències com nàufrags d'un imaginari enfonsament col·lectiu, sembla ja que al lluny s'albira la terra salvadora. La veritat és que, a l'igual que molts altres sectors de la població, la nostra professió ha la seva-Frido en pròpies carns l'enfonsament de la situació social que vivíem a principis d'l'any passat. Ara, tot i que seguim amb l'aigua encara revolta, anem aferrats a el salvavides de la va-bressol i ja s'entreveu entre boirines la proximitat de la costa.

El sistema sanitari públic en el seu conjunt ha estat sotmès a un estrès que l'ha portat a la vora de la ruptura. Difícil seria justificar les raons per les quals. malgrat tots els pesars, hem anat capejant el temporal, no sense acusar terribles pèrdues en-tre pacients i professionals. Si hagués de enumerar alguna, per descomptat començaria per l'enorme capacitat de resiliència que han demostrat els sanitaris mantenint el tipus, dia a dia, en condicions realment adverses i a costa de sacrificis personals. Els aplaudiments a l'capvespre no poden pagar tot aquest esforç però realment són d'agrair. Tirant de refranyer, és de ben nascut ser agraït i ningú li amarga un dolç.

Dit això, un altre element a considerar, ha estat sens dubte la col·laboració en la lluita contra la pandèmia de la sanitat privada amb la pública. En un moment en què tant es porta la deriva cap al frontisme, el contraposar els bons amb els dolents, el ying contra el yang, el vermell amb el blau i el públic amb el privat, la crua realitat de virus ha posat en evidència la necessitat, més enllà d'ideologies o formes de pensar, d'utilitzar tots els recursos, de la feina multidisciplinar i de l'aprofitament de les sinergies. Recentment, en les xarxes socials, s'ha difós el cas de Sandra Piñeiro, la remera sense rem d'Orio. Se li va trencar el rem de la seva trainera en plena competició i va seguir mantenint el ritme per acabar guanyant la cursa en un exemple de treball en equip i resistència. Sense anar més lluny, en el nostre cas, l'odontologia, d'estructura eminentment privada, ha mantingut el servei a la població durant aquest malaurat temps, fins i tot lliurant epis i material a la xarxa pública en els primers moments. Això prova que el clàssic enfrontament entre el públic i el privat, emmarcat en una visió al Kipling de la societat estructurada com el "llibre de la selva" i amb la interessada tutela de Despentinat, Oxigenat, Ziggy i Dizzy, personatges de ficció però que probablement reconeixerem en l'ecosistema que ens envolta, és una cosa francament superable. El coronavirus ha estat una fita en aquest aspecte.

La possibilitat de treballar junts en pro de la salut de la població no és capitalitzable per un determinat grup. Està a l'arrel de l'jurament hipocràtic es pertanyi a el grup professional, social, polític o econòmic a què es pertanyi. Els innegables perjudicis de esforçar-se a enfrontar posicions aprofitant la natural susceptibilitat de l'ésser humà a el comportament hostil de el grup és possible que beneficiïn els voltors de sistema però per descomptat no afavoreixen a la col·lectivitat.

La nostra professió ha patit en pròpia pell l'enfonsament de la situació social que vivíem a principis d'l'any passat.

Un interessant experiment dels anys 50 el "Experiment de Robber's Cave" posa en evidència el que comentava. Encara que el nom faria pensar als més suspicaços que era un experiment polític, en realitat era un experiment de psicologia social que portat al nostre tema observava, en la interrelació de les persones, una primera fase de creació de grups seguida d'una segona d'establiment de friccions entre ells i una tercera d'acostament i integració. L'element catalitzador de l'segon pas a el tercer, de l'enfrontament a la col·laboració, va ser i és la creació d'un repte o l'aparició d'un enemic comú. Tenim un enemic comú, que durant aquest temps ha estat el virus, però ja des d'abans, teníem un repte comú que és la salut de la població que òbviament és un dret i que a més no està exempt, com tots els altres: habitatge, alimentació etc; de ser també un vehicle per guanyar-se la vida per un elevat nombre de persones que treballen per diners, no només per diners, però no sense ell.

La nostra professió pot aprofitar la circumstància per integrar-se més si cap en aquests grups multidisciplinaris de salut (públic i privat), per augmentar la nostra influència i presència en els òrgans de decisió polítics, socials, educatius ... També per integrar-nos en associacions professionals, científiques i laborals més enllà dels propis col·legis professionals. La deriva de la professió requereix d'òrgans de representació: sindicats i associacions de clíniques dentals, patronals de el sector amb una visió d'integració dels nostres interessos amb els de la salut dels nostres pacients Probablement també requereix augmentar la formació holística en medicina i en odontologia que , òbviament, no té com a destinatari la dent sinó les persones.

Els sanitaris han demostrat una enorme capacitat de resiliència, mantenint el tipus dia a dia, en condicions realment adverses i a costa de sacrificis personals.

És en aquest context en el qual la Gerodontologia, com a matèria d'odontologia integral de l'pacient ancià, té un paper rellevant i integrador especialment després de la pandèmia. En un moment en què es parla d'especialitats odontològiques, parlar d'Odontologia Geriàtrica és fer-ho d'una àrea de coneixement i alhora d'una especialitat de l'Odontologia, real des del punt de vista acadèmic i també des del punt de vista professional en algun país d'Amèrica de Sud, encara que no a Espanya, que basa la seva raó de ser en tres aspectes:

1.- L'existència d'un interès social i sanitari en el desenvolupament d'una activitat específica centrada en l'atenció al pacient ancià,

2.- El que hi hagi un increment dels coneixements, habilitats i actituds que vagin més enllà de la mera utilització d'un tècnica o un instrument,

3.- I finalment que hi hagi un nombre de Dentistes amb dedicació professional a la gent gran.

Aquests tres aspectes es donen actual-ment en el nostre entorn: hi ha un creixent interès en l'ancianitat accentuada per les circumstàncies de la crisi sanitària que estem vivint, hi ha un cos d'activitats, coneixements i tècniques que són diferents de les que fem servir a la resta de població i finalment, vista la realitat demogràfica hi ha cada vegada més gent d'edat que se senti en els nostres butaques.

Ha estat destacable la col·laboració de la sanitat privada amb la pública. Tenim un enemic comú, que durant aquest temps ha estat el virus, però ja des d'abans, teníem un repte comú que és la salut de la població que òbviament és un dret.

És un moment òptim, per exemple, per insistir que quan es parla de medicalització de les Residències de gent gran, pensant majoritàriament en metges i infermers, també s'afegeixi a l'odontòleg. Convertir les institucions socials d'acollida de majors en institucions amb un component sanitari és una de les lliçons apreses. Hem pagat un alt preu per la dissociació entre salut i economia, entre el social i el sanitari. Ara es parla de millorar la qualitat de vida de l'pacient ancià en aquestes residències i per descomptat aquest és un objectiu comú de metges, infermers i dentistes, públics i privats i és un moment dolç per demanar que s'impulsi l'odontologia geriàtrica a les universitats, en els sistemes públics de salut, en les consultes privades i per descomptat en aquestes institucions, creant-hi la norma que demani la presència de dentistes amb coneixements en Odontogeriatria.

És un moment òptim per insistir que quan es parla de medicalització de les Residències de gent gran també s'afegeixi a l'odontòleg.

Finalment i tornant a l'inici, la tercera raó que ens ha donat un alè d'esperança durant aquest any i escaig han estat les vacunes. Les hem esperat i ara que les comencem a tenir i vistes algunes actituds negacionistes d'una part de la població, no podem per menys que recordar a l'ínclit divulgador Isaac Asimov quan ens deia que "l'aspecte més trist de la vida en aquest precís moment és veure com la ciència reuneix el coneixement més ràpid del que la societat reuneix la saviesa ".

L'aspecte més trist de la vida en aquest precís moment és veure com la ciència reuneix el coneixement més ràpid del que la societat reuneix la saviesa. Isaac Asimov.